Els Apenins, la serralada que recorre com una columna vertebral tota la península italiana, comencen a l'altura del pas del Turchino, entre Gènova, Voltri i Alessandria *. Algunes persones consideren que el nom "Appennino" deriva de Pen, una divinitat ligur dels boscos i de les muntanyes, del qual també haurien derivat els noms de cims com Penna i Pénice.
Aquestes pàgines estan dedicades al primer tram septentrional dels Apenins,
un conjunt de cims i valls dividit, des del punt de vista
administratiu, en quatre províncies de quatre regions diferents: Gènova
(Liguria), Alessandria (Piemont), Pavia (Llombardia) i Piacenza
(Emília-Romanya). Culturalment, però, es tracta d'una zona homogènia, on
durant segles la població ha viscut de maneres semblants (del conreu de cereals, patates i
castanyes, de la cria de cabres i vaques, amb la construcció de pobles d'estructura característica, etc.)
i la gent s'ha conegut i s'ha casat més fàcilment entre les valls altes
que no pas entre les valls i les zones de planura corresponents.
Aquesta unitat és testimoniada sobretot en la
música tradicional popular, que per això ha estat definida "de les Quattro Province": expressió que ens
sembla la més adient per denominar l'àrea de què parlem.
Una terra de ponts
Se sap que l'imaginari popular associa normalment la construcció d'un pont amb la intervenció destructiva del diable, i és fàcil endevinar-ne la raó: els ponts uneixen, el diable és "aquell que divideix". [...] En la cultura popular, més com a follet destorbador que com a encarnació del mal absolut, el diable insinua, amb les seves accions negatives, la imatge de la contradicció inherent a qualsevol acció que tendeixi a unir, a franquejar, a enllaçar. En el fons, la seva desesperada oposició a la creació de contactes, nexos, comunicacions, porta en si un germen de valor: la defensa d'identitats i especificitats, però cau en l'error de tancar-se a l'altre, de ser només un refús absolut i estèril.
Si el pont geperut de Bobbio, que uneix les dues ribes de la Trebbia, m'ha suggerit aquestes consideracions, és perquè en aquestes valls, que actualment ja estem acostumats a anomenar "de les Quattro Province", es fa palesa plenament la complexitat dels múltiples i contradictoris temes de la unió i el conflicte, del tancament i l'intercanvi, l'obertura i l'isolament. Són valls recorregudes per traçats viaris mil·lenaris, com les vie marenche o vie del sale, les antigues rutes que conduïen al mar entre tarteres i corrents d'aigua, o bé pels colls entre les carenes, emmirallades al nord en boires de la planura o al sud en la lluïssor diàfana d'una franja de mar. Valls antany plenes d'antigues solidaritats, costums comunitaris, abundància de pastures i riquesa d'aigües. Però també de racons remots i penya-segats escarpats, d'existències consumides amb horitzons sempre iguals, de rivalitats antigues i sagnants. Valls que avui sovint s'han fet impenetrables, amb masies desparegudes sota la vegetació triomfant i cledes tristament abandonades.
Paolo Ferrari Magà
(Dalla val Trebbia alle "molte province" = World music magazine. 62 : 2003.10. p 5-7)